Reflexiones, comentarios y apuntes en un mundo disparatado aunque interesante

16.11.05

Avui fa dos anys de les eleccions autonòmiques

Mentre continua l'atac frontal contra l'Estatut, Catalunya, José Montilla i el PSC per part dels mitjans de comunicació al servei de la dreta més radicalitzada de les que hem conegut des de 1979, el President Maragall va oferir ahir una roda de premsa per explicar la gestió de govern d'aquests dos anys, i sens dubte el resum d'aquesta gestió el podríem resumir amb l'expressió: "feina feta". En la que en relació a algunes polèmiques podem destacar tres interessants punts:

1. Té voluntat de tornar a ser el candidat a la Presidència de la Generalitat de Catalunya, i en aquest sentit el PSC s'ha de felicitar per veure que el seu millor candidat està amb més ganes que mai d'afrontar el futur.

2. Considera preocupant que el PP no participi de la reforma estatutària. I no puc sinó estar d'acord en que una altra presència del PP en aquest debat seria important per a calmar la situació i poder fer un debat seré i racional.

3. L'Estatut que necessita Catalunya s'ha de negociar amb ambició i responsabilitat a Madrid.

Tot això ho plantejava en una roda de premsa, que sorprenentment era la primera de la legislatura, en la que repassava la important gestió realitzada pel govern en aquests dos anys, i en la que remarcava la importància d'un nou Estatut per a aprofundir en una Catalunya més justa e igualitària, aprofito en aquest moment per dir que crec que és aquesta precisament la importància de l'Estatut, que sigui capaç de millorar el benestar dels ciutadans i de les ciutadanes de Catalunya, sens dubte aquest govern ho està aconseguint, i l'Estatut és un exemple clar. Així ho vaig intentar reflectir en un article que em van publicar al diari Avui el passat 10 de setembre i que podeu llegir a continuació:

Té Estatut Nova Orleans?

En mig de l’huracà estatutari, i quan aquest ja es troba en la recta final, hem pogut observar amb perplexitat com la primera potència econòmica del món no ha estat capaç d’afrontar dignament la crisi provocada pel Katrina. Els polítics hauríem de reflexionar en profunditat sobre les causes i les possibles solucions perquè no es torni a repetir una circumstància tan vergonyosa com és veure a l’administració Bush haver de demanar aliments i medicaments a la comunitat internacional, sol·licitud a la que en primer lloc va reaccionar l’administració Castro oferint 1100 metges. Hagués estat igual en cas contrari?.

Pot semblar que aquest fet no té res a veure amb el debat de la reforma de l’Estatut, i formalment és cert, però segons quin enfocament se li doni té molt a veure, sobretot si entenem la reforma com un procés d’aprofundiment de l’estat del benestar i els drets de ciutadania a partir de la millora de l’autogovern i el finançament. El fet que ningú es plantegi aquesta relació a menys d’un mes que s’aprovi o no un Estatut per a Catalunya té molt a veure amb la forma que des del primer moment s’ha plantejat el debat per part d’algunes forces polítiques.

Que Catalunya necessita aprofundir el seu autogovern i millorar el seu finançament és un fet, i que l’àmplia majoria de la societat catalana ho creu així també. No ens enganyem, si no ho fos, la reforma de l’Estatut no s’hagués ni encetat. Cosa diferent és si la classe política catalana ha aconseguit explicar a la ciutadania que l’Estatut, com ha dit el President en reiterades ocasions, és un instrument i no un fi en si mateix, i per tant que l’objectiu final és una Catalunya cada dia més forta i sobretot amb més justícia social. Per tant, i crec que s’ha de dir alt i clar, són vergonyoses actituds com la d’Artur Mas, afirmant en reiterades ocasions que només li serveix aquell estatut que no s’aprovi a les Corts i que generi enfrontament entre Catalunya i Espanya. Senyor Mas a mi m’interessa aquell Estatut que millori la vida dels catalans. És imprescindible la defensa del concepte de ciutadania, i per tant de ciutadà, com a eix de totes i cadascuna de les actuacions dels poders públics.

En aquest sentit, l’interès que em genera el debat per exemple dels drets històrics és certament baix. Crec que el que realment ens ha d’importar són els drets del present i del futur, i això sí, que aquests drets es garanteixin amb tota la contundència que sigui necessària dins d’una Catalunya autogovernada i ben finançada.

Com és possible que durant mes d’un any i mig de debat estatutari, alguns encara no hagin parlat de vivenda, d’ocupació, de protecció social, de seguretat, i de tantes i tantes coses que es poden aconseguir amb aquest nou Estatut, i el seu interès principal s’hagi centrat en l’enfrontament i en una espiral reivindicativa que porta al desastre?. Potser, i espero equivocar-me, perquè des del primer moment només hi havia un objectiu, que no hi hagués Estatut.

La oportunitat és única, la predisposició del President Zapatero històrica, el repte il·lusionant i l’acord possible. Catalunya ha de decidir si vol o no donar un gran pas endavant i plantejar-se quan ho donarà si no ho fa ara. En 25 anys d’autogovern les millores i la consolidació de la Catalunya del benestar és innegable, però ha arribat l’hora d’afrontar el futur amb nous instruments, i l’Estatut n’és un d’essencial, que ha de contribuir a la consolidació d’una Catalunya més justa i avançada socialment.

Que no es repeteixi la situació de Nova Orleans en altres indrets només està en mans de les polítiques socials, i per tant de l’ampliació constant de l’estat del benestar, i l’Estatut ha de servir principalment per assolir aquest objectiu. Està a les nostres mans, només ens cal voler-ho amb força!.